Dóna’m la mà

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Dóna’m la mà que anirem per la riba, Joan Salvat-Papasseit

Estudi d’Anna Ancher i Marie Kroyer a la platja, Peder Severin Kroyer 1893

Cambra pròpia

«O fixeu-vos, un dia de sol de primavera, com l’agent de Borsa i el gran advocat es tanquen en un despatx per fer diners i més diners i més diners, quan tothom sap que amb cinc-centes lliures l’any n’hi ha prou per viure i gaudir del sol.»
Una cambra pròpia, Virginia Woolf 1929

Model writing, Carl Larsson 1906

En un conte…

«Només succeïa en els vells dies gloriosos, quan hi havia tantes fades com àtoms de pols flotant en un raig de sol, que algú pogués trobar-se casat amb una fada.»
Contes de Canterbury, Geoffrey Chaucer 1478

Endymion on Mount Latmos, John Atkinson Grimshaw 1879

Ben poca cosa tens

Ben poca cosa tens:
la taula i uns quants llibres,
l’enyor d’ella, que és lluny
i tampoc no l’oblides,
i aquest silenci, dens
de paraules no dites.
Si ara escrius, a recer
de tanta melangia,
et perdràs pels camins
d’una tristor benigna,
la veu se’t tornarà
poruga i malaltissa
i a cada mot creuràs
que perds un tros de vida.
Deixa-ho tot. Al carrer
fa una tarda tranquil·la.
Camina. Hi ha la gent
per fer-te companyia.
No et refusis a cap
dels horitzons que et criden.
Quan tornis, tot serà
més assenyat i digne.
No hauràs oblidat res
-no és més lliure qui oblida-,
però duràs les mans
plenes de llum fresquíssima.
D’autobiografia, Miquel Martí i Pol  1965-1966

Vincent Van Gogh 1887