«I amunt, jo amunt, amunt, Colometa, vola, Colometa… Amb la cara com una taca blanca damunt del negre del dol… amunt, Colometa, que darrera teu hi ha tota la pena del món, desfés-te de la pena del món, Colometa. Corre, de pressa. Corre més de pressa, que les boletes de sang no et parin el caminar, que no t’atrapin, vola amunt, escales amunt, cap al teu terrat, cap al teu colomar… vola, Colometa. Vola, vola, amb els ulls rodonets i el bec amb els foradets per nas al capdamunt… i corria cap a casa meva i tothom era mort. Eren morts els que havien mort i els que havien quedat vius, que també era com si fossin morts, que vivien com si els haguessin matat. I vaig pujar l’escala amb els polsos que em foradaven els costats del front i vaig obrir la porta, que no trobava el pany per ficar-hi la clau, i vaig tancar la porta i m’hi vaig clavar d’esquena, respirant com si m’ofegués.»
La plaça del diamant, Mercè Rodoreda 1962
L’oiseau bleu, Marc Chagall 1968
Blanca i bruna 